Un regal inesperat.
Aquell dia es va llevar com sempre i va anar gairebé amb els ulls tancats fins al
lavabo. Se sabia el camí de memòria ja que l’havia recorregut durant disset anys, però aquell dia entre
el que
podia veure a
través de les seves parpelles mig tancades per
la son, havia alguna cosa estranya.
Quan va arribar al lavabo, es va rentar la cara, va mirar-se al mirall i va trobar que aquell no era el seu lavabo,
era molt més gran, mig de marbre blanc,
mig de pedra volcànica negra. Una de les coses que més li estranyaven d’aquesta estança, era la seva banyera: era molt ample, doble. Una cosa desconcertant, a més ara que hi pensava, ella
no
tenia cap banyera a casa seva.
Potser havien fet reformes mentre ella dormia, i no se
n’havia adonat, tot i que les
cambres tocaven paret amb paret.
Va baixar les escales, també noves, dobles, de fusta, resplendent, i barnissada
com
si fossin d’aquelles de les pel·lícules de princeses,
i va arribar a la gran cuina de barra americana, tota blanca, negra i de fusta.
Era estrany, perquè era la casa amb la qual sempre havia somiat, i ara semblava
que vivia allí d’un dia
a l’altre, i sense saber com
ni
què fer allà, ja que
no
coneixia cap racó, cap petit armari, ni tan sols la cafetera que portava 30 anys a la família
era la mateixa! Tot li semblava tan nou i diferent... Bé, va pensar, tant se val, jo el que
vull ara és esmorzar.
Va obrir l’armariet de l’esquerra va agafar un bol, va obrir el tercer calaix de la
banda dreta dels cinc que hi havia, i va treure una cullera gran, com de sopa, i va
travessar l’illa, i va obrir la nevera va treure el bric de llet, però es va quedar aturada al veure que no hi havia cap bric de llet semidesnatada.
Hi havia sencera, desnatada,
de soja, fins i tot una de xocolata ¡De xocolata! Però si la mare sempre deia que això
eren
capricis innecessaris... Va buscar per tota la cuina, va anar
a baixar a la despensa que ni sabia que existia, però era com si algú la guiés, potser el seu àngel de la guarda que l’ajudava a trobar la
seva llet... Sí, això podria ser, sinó no tenia sentit.
Però per més que buscava per tots els raons possibles, no trobava ni un simple bric de llet. “Què fort!,” va pensar, “s’han begut tota la meva llet, i ni tant sols han tingut la decència de comprar-ne un altre cop.”
Això era massa estrany. Si potser havien trucat als de reforma sorpresa o als de
“Tu
casa a juicio”, i havien fet una reforma en temps rècord i sense que ella se
n’adonés ni es despertés, però deixar-la sense llet? Comprar-li llet de xocolata? I a
més,
canviar la
antiga i feta pols cafetera de tota la vida, que com deia la mare, havia estat un regal de l’avia
el dia de la seva boda per a que despertés al seu nou marit com ho havia fet ella amb l’avi, i
la seva filla amb el seu marit...
Això sí que era molt estrany. Com podia haver passat tot allò tan ràpidament¿?Què potser s’havia passat els últims sis mesos dormint? Potser..., o més fàcil: havien
comprat d’un dia per a l’altre una casa unifamiliar de quatre plantes-
contant el celler- i l’havien
transportat des del seu petit apartament de 70 metres quadrats d’una sola planta, dins la seva cama dormida durant la nit per
a donar-li una sorpresa. És clar! Com podia ser tan tonteta... era
per
les seves bones notes si és que...
Va parar l’orella un moment i no va sentir ni un petit soroll, llavors, va decidir
que
llegiria el diari que el seu pare sempre deixava preparat a la tauleta de la cuina- i
avui semblava l’única cosa que funcionava
amb normalitat- mentre esperava que arribés
algú a qui li pogués agraïr el seu regal. Va agafar el diari, i el va llegir, i rellegir a l’espera de que algú arribés per la porta del jardí on estava la piscina, que connectava amb la cuina. Com no arribava ningú, se’l va llegir 5 vegades més. Mare meva que avorrit era llegir 7 vegades un diari de 73 pàgines!
Va decidir tancar-lo i va quedar-se mirant la fotografia de la portada en la què sortia l’Obama, ara que ho pensava a tot el diari parlaven del Obama i dels seus opositors, i només deixaven quatre pàgines on posava <<Europe and more>> per a
Espanya i la resta dels països del món que no
són americans.
“No sé potser era una nova manera d’obrir-se al turisme nord-americà”. Va mirar si
el
diari era d’aquell dia, i va veure que no era l’Sport
com sempre comprava el seu pare, potser per això el més que parlaven d’esports era el beisbol i
Los Lakers
en dues pàgines. Va llegir el nom : The New York
Times. Òndia des de quan el seu pare comprava diaris en anglès i a més d’altres països, si no entenia ni
papa. Per a que al
seva mare digués desprès que ella tenia un mal anglès: s’havia llegit
vegades el diari i ni s’havia adonat de no estava en espanyol, bé en la seva defensa havia de dir que no s’havia adonat fins al final de que no era un diari esportiu...
Va encendre la televisió i va trobar que donaven The voice,
potser era per a
ensenyar com era la versió anglesa. Va canviar de canal, va posar els informatius i tot era en anglès, fins que va arribar al noticiari
Good Morning N ew York, i es va adonar del que passava: el seu regal no era la casa, era la mudança per a viure a Nova York com ella sempre havia somiat!!! Això era massa, era molt fort!! Va decidir que mentre esperava als seus pares per a donar les gràcies, es podia donar un bany a la immensa piscina del jardí.
Quan estava fent uns llargs, va escoltar la porta i algú que s’acomiadava en anglès, potser d’algun veí. Aquests devien de ser ells, que s’havien posat les piles en l’ idioma. Va agafar una bata/barnús i es va dirigir cap a la porta amb un somriure a la
cara que no li cabia.
Mayte Prieto
L’any de la meva
gràcia (continuació)
…-"Abans",
ciutadà, l'Estat no hauria pogut
ajudar-vos perquè us hauria fet cremar
prèviament per bruixot.
Des
d'aleshores, el desencís m'ha fet comprendre per què hi ha al món tantes coses
que rutllen desballestades.
Van passar un parrell d'anys i encara aquestes dures
paraules, però totalment plenes de raó i humilitat, ressonen a dins meu com un ressò que no cessa, malgrat tot , encara que ho he
perdut tot, la meva empresa de nines ,
la utilitat del meu poder a la societat i el respecte de la gent... Segueixo lluitant dia rere dia per fer veure
a tothom que no sóc tan inútil com semblo, com totes les grans coses començo
des del més humil, amb esforç vaig idear una tàctica molt semblant a la del
camaleó. Vaig fer-me "pintor de nines ambulant", vaig aconseguir
colar-hi un anunci al periòdic i, poc a poc, la meva fama va tornar a créixer.
Tinc una paradeta davant de l'església, on les noies
amb il·lusió em porten cada dia nines sense pintar. Un d'aquests dies abans
d'obrir la parada, em vaig trobar un parell de parades noves que es van
instal·lar al costat, em va entrar la curiositat i vaig decidir investigar.
A una
d'aquestes paradetes hi havia un jove, que sens dubte vaig percebre la seva
alegria i hiperactivitat.
-En que treballes? Li vaig preguntar.
-Eii!! Em dic Luigi i sóc perruquer!! , com ja pots veure pel meu accent, soc italià.
-Com és que has plantat una paradeta al meu costat?
-Com no hi trobava treball al meu país , vaig decidir moure'm i pel camí vaig escoltar rumors sobre un home que podia pintar nines sense utilitzar pintura i... aquí estic! Saps? jo també tinc poders, sóc capaç de fer créixer i de tallar els cabells a la gent amb el fet de tocar-los amb un sol dit, per això sóc perruquer , però el meu poder a Itàlia no està ben vist. - Si? És curiós això, ets la primera persona que conec que té poders.
-Això hi vaig pensar jo, i ja em veus aquí fen-te companyia jeje...
-En que treballes? Li vaig preguntar.
-Eii!! Em dic Luigi i sóc perruquer!! , com ja pots veure pel meu accent, soc italià.
-Com és que has plantat una paradeta al meu costat?
-Com no hi trobava treball al meu país , vaig decidir moure'm i pel camí vaig escoltar rumors sobre un home que podia pintar nines sense utilitzar pintura i... aquí estic! Saps? jo també tinc poders, sóc capaç de fer créixer i de tallar els cabells a la gent amb el fet de tocar-los amb un sol dit, per això sóc perruquer , però el meu poder a Itàlia no està ben vist. - Si? És curiós això, ets la primera persona que conec que té poders.
-Això hi vaig pensar jo, i ja em veus aquí fen-te companyia jeje...
Vam estar parlant sobre com vam descobrir els
nostres poders, i al final va sorgir el
dubte de saber a qui pertanyia l'altre
paradeta. Ens hi vam apropar , i vam observar com una jove
noia era capaç d'encendre una bombeta que tenia en les mans , ens vam quedar
de pasta moniato , ja sigui perquè el seu poder era molt més útil i poderós que
els nostres , i en Luigi es va enamorar d'ella ja que era una jove Irlandesa
d'ulls maragda i cabells vermells com el mateix foc.
Era bastant tímida ja que no ens va respondre a cap de
les nostres preguntes, Bueno solament va respondre una , -Que t'ha portat fins
aquí? --La distancia i la tranquil·litat de no conèixer a ningú. Va
respondre --Dic la distancia perquè encara que no ho sembli ,
amb la meva aparença (dolça i afable) jo vaig
provocar l'apagada de Nova York.
Vam seguir parlant un llarga estona fins que , hi va
començar a arribar-hi els primer clients. Al acabar el dia tots plegats van
anar a un taverna a prop de l'església, on hi van fer un pacte , que consistia
en protegir-nos entre nosaltres i ens vam prometre que la fama i la cobdícia no
se'ns pugés al cap, especialment a
persones tan diferents i especials com nosaltres , però sobretot van jurar
venjança, cap a tots aquells que han infravalorat l’utilitzat dels nostres
poders i ens han apartat de els nostres somnis...
Gerardo Guerra Andrés
Coses de la providència
Un cop l’Ernest em va
dir el que passava al seu despatx, vaig decidir dir que m’havia equivocat de
pis i que tot havia sigut un error, no volia quedar-me ni un moment més en
aquella casa en la qual estava marcat el meu destí, preferia marxar i començar
de nou la meva vida, encara que mai m’oblidaria d’aquella estranya situació.
Aina Giralt
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
ResponderEliminar