Buscar este blog

Continuació de contes o contes a l'estil de Calders

En aquest apartat trobareu o el final del conte que els hi ha tocat a cada alumne o un altre conte, totalment nou, escrit per ells a l'estil de Calders. Una molt bona activitat!




Un regal inesperat.


Aquell dia es va llevar com sempre i va anar gairebé amb els ulls tancats fins al lavabo. Se sabia el camí de memòria ja que l’havia recorregut durant disset anys, però aquell dia entre el que podia veure a través de les seves parpelles mig tancades per la son, havia alguna cosa estranya.

Quan va arribar al lavabo, es va rentar la cara, va mirar-se al mirall i va trobar que aquell no era el seu lavabo, era molt més gran, mig de marbre blanc, mig de pedra volcànica negra. Una de les coses que més li estranyaven d’aquesta estança, era la seva banyera: era molt ample, doble. Una cosa desconcertant, a més ara que hi pensava, ella no tenia cap banyera a casa seva.

Potser havien fet reformes mentre ella dormia, i no se n’havia adonat, tot i que les cambres tocaven paret amb paret.

Va baixar les escales, tam noves, dobles, de fusta, resplendent, i barnissada com si fossin d’aquelles de les pel·lícules de princeses,  i va arribar  a la gran cuina de barra americana, tota blanca, negra i de fusta.

Era estrany, perquè era la casa amb la qual sempre havia somiat, i ara semblava que vivia allí d’un dia a l’altre, i sense saber com ni què fer allà, ja que no coneixia cap racó, cap petit armari, ni tan sols la cafetera que portava 30 anys a la família era la mateixa! Tot li semblava tan nou i diferent... Bé, va pensar, tant se val, jo el que vull ara és esmorzar.

Va obrir l’armariet de lesquerra va agafar un bol, va obrir el tercer calaix de la banda dreta  dels cinc que hi havia, i va treure una cullera gran, com de sopa, i va


travessar l’illa, i va obrir la nevera va treure el bric de llet, però es va quedar aturada al veure que no hi havia cap bric de llet semidesnatada. Hi havia sencera, desnatada, de soja, fins i tot una de xocolata ¡De xocolata! Però si la mare sempre deia que això eren capricis innecessaris... Va buscar per tota la cuina, va anar a baixar a la despensa que ni sabia que existia, però era com si algú la guiés, potser el seu àngel de la guarda que l’ajudava a trobar la seva llet... Sí, això podria ser, sinó no tenia sentit.

Però per més que buscava per tots els raons possibles, no trobava ni un simple bric de llet.Què fort!,” va pensar,shan begut tota la meva llet, i ni tant sols han tingut la decència de comprar-ne un altre cop.”

Això era massa estrany. Si potser havien trucat als de reforma sorpresa o als de “Tu casa a juicio”, i havien fet una reforma en temps rècord i sense que ella se n’adonés ni es despertés, pe deixar-la sense llet? Comprar-li llet de xocolata? I a més, canviar la antiga i feta pols cafetera de tota la vida, que com deia la mare, havia estat un regal de l’avia el dia de la seva boda per a que despertés al seu nou marit com ho havia fet ella amb l’avi, i la seva filla amb el seu marit...

Això    sí   que    era    molt    estrany. Com   podia    haver    passat    tot    allò    tan ràpidament¿?Què potser shavia passat els últims sis mesos dormint? Potser..., o més cil: havien  comprat dun dia per a l’altre una casa unifamiliar de quatre plantes- contant el celler-  l’havien  transportat des del seu petit apartament de 70 metres quadrats d’una sola planta, dins la seva cama dormida durant la nit per a donar-li una sorpresa. És clar! Com podia ser tan tonteta... era per les seves bones notes si és que...

Va parar l’orella un moment i no va sentir ni un petit soroll, llavors, va decidir que llegiria el diari que el seu pare sempre deixava preparat a la tauleta de la cuina- i avui semblava l’única cosa que funcionava amb normalitat- mentre esperava que arribés


algú a qui li pogués agraïr el seu regal. Va agafar el diari, i el va llegir, i rellegir a l’espera de que algú arribés per la porta del jar on estava la piscina, que connectava amb la cuina. Com no arribava  ningú, se’l va llegir 5 vegades més. Mare meva que avorrit era llegir 7 vegades un diari de 73 pàgines!

Va decidir tancar-lo i va quedar-se mirant la fotografia de la portada en la què sortia l’Obamaara que ho pensava a tot el diari parlaven del Obama i dels seus opositors, i només deixaven  quatre  pàgines on posava <<Europe and more> per a Espanya i la resta dels països del món que no són americans.

“No potser era una nova manera dobrir-se al turisme nord-ameri”. Va mirar si el diari  era d’aquell dia, i va veure que no era lSport  com sempre comprava el seu pare, potser per això el més que parlaven d’esports era el beisbol i  Los Lakers  en dues pàgines. Va llegir el nom : The  New York  Times. Òndia des de quan el seu pare comprava diaris en anglès i a més d’altres països, si no entenia ni papa. Per a que al seva mare digués desprès que ella tenia un mal anglès: shavia llegit  vegades el diari i ni shavia adonat de no estava en espanyol, en la seva defensa havia de dir que no shavia adonat fins al final de que no era un diari esportiu...

Va encendre la televisió i va trobar que donaven The voice, potser era per a ensenyar com era la versió anglesa. Va canviar de canal, va posar els informatius i tot era en anglès, fins que va arribar al noticiari  Good Morning  N ew York, i es va adonar del que passava: el seu regal no era la casa, era la mudança per a viure a Nova York com ella sempre havia somiat!!! Això era massa, era molt fort!! Va decidir que mentre esperava als seus pares per a donar les gràcies, es podia donar un bany a la immensa piscina del jardí.

Quan estava fent uns llargs, va escoltar la porta i algú que sacomiadava en anglès, potser d’algun veí. Aquests devien de ser ells, que shavien posat les piles en l idioma. Va agafar una bata/barnús i es va dirigir cap a la porta amb un somriure a la cara que no li cabia.

Mayte Prieto









                                        L’any de la meva gràcia (continuació)


…-"Abans",  ciutadà, l'Estat no hauria pogut ajudar-vos perquè us hauria fet  cremar prèviament  per bruixot.                                                                                                                                                                           Des d'aleshores, el desencís m'ha fet comprendre per què hi ha al món tantes coses que rutllen desballestades.

Van passar un parrell d'anys i encara aquestes dures paraules, però totalment plenes de raó i humilitat, ressonen  a dins meu com un ressò  que no cessa, malgrat tot , encara que ho he perdut tot, la meva empresa  de nines , la utilitat del meu poder a la societat i el respecte de la gent...  Segueixo lluitant dia rere dia per fer veure a tothom que no sóc tan inútil com semblo, com totes les grans coses començo des del més humil, amb esforç vaig idear una tàctica molt semblant a la del camaleó. Vaig fer-me "pintor de nines ambulant", vaig aconseguir colar-hi un anunci al periòdic i, poc a poc, la meva fama va tornar a créixer.

Tinc una paradeta davant de l'església, on les noies amb il·lusió em porten cada dia nines sense pintar. Un d'aquests dies abans d'obrir la parada, em vaig trobar un parell de parades noves que es van instal·lar al costat, em va entrar la curiositat i vaig decidir investigar.
 A una d'aquestes paradetes hi havia un jove, que sens dubte vaig percebre la seva alegria i hiperactivitat. 
-En que treballes? Li vaig preguntar. 
-Eii!! Em dic Luigi i sóc perruquer!! , com ja  pots veure pel meu accent, soc  italià.
 -Com  és que has plantat una paradeta al meu costat?  
-Com no hi trobava treball al meu país , vaig decidir moure'm  i pel camí vaig escoltar rumors sobre un home que podia pintar nines sense  utilitzar pintura i... aquí estic! Saps? jo també tinc poders, sóc capaç de fer créixer  i de tallar els cabells a la gent amb el fet de tocar-los amb un sol dit, per això sóc perruquer , però el meu poder a Itàlia no està ben vist.                                                                                                                            - Si? És curiós això, ets la primera persona que conec que té poders.
-Això hi vaig pensar jo, i ja em veus aquí fen-te companyia  jeje...

Vam estar parlant sobre com vam descobrir els nostres poders,  i al final va sorgir el dubte de saber  a qui pertanyia l'altre paradeta. Ens hi vam apropar , i vam observar com una jove noia era capaç d'encendre una bombeta que tenia en les mans , ens vam quedar de pasta moniato , ja sigui perquè el seu poder era molt més útil i poderós que els nostres , i en Luigi es va enamorar d'ella ja que era una jove Irlandesa d'ulls maragda i cabells vermells com el mateix foc.

Era bastant tímida ja que no ens va respondre a cap de les nostres preguntes, Bueno solament va respondre una , -Que t'ha portat fins aquí? --La distancia i la tranquil·litat de no conèixer a ningú. Va respondre  --Dic  la distancia perquè encara que no ho sembli , amb la meva aparença (dolça i afable) jo vaig  provocar l'apagada de Nova York.

Vam seguir parlant un llarga estona fins que , hi va començar a arribar-hi els primer clients. Al acabar el dia tots plegats van anar a un taverna a prop de l'església, on hi van fer un pacte , que consistia en protegir-nos entre nosaltres i ens vam prometre que la fama i la cobdícia no se'ns pugés al cap,   especialment a persones tan diferents i especials com nosaltres , però sobretot van jurar venjança, cap a tots aquells que han infravalorat l’utilitzat dels nostres poders i ens han apartat de els nostres somnis...


Gerardo Guerra Andrés 




 Coses de la providència

Un cop l’Ernest em va dir el que passava al seu despatx, vaig decidir dir que m’havia equivocat de pis i que tot havia sigut un error, no volia quedar-me ni un moment més en aquella casa en la qual estava marcat el meu destí, preferia marxar i començar de nou la meva vida, encara que mai m’oblidaria d’aquella estranya situació. 

Aina Giralt


1 comentario: