Un home molt ric viu amb els seus tres fills en
un castell i els hi vol construir una cambra de jocs i contracta a dos tècnics
alemanys. Aquests els avaluen per tal de
conèixer més exactament com són per adequar al màxim els racons dels jocs. En
Miquel és el gran, té 8 anys i l’estudi determina que té un temperament
bel·licós amb certa tendència romàntica, sentia una gran afecció i tenia
aptituds per a la indústria guerrera. L’Alexandre en té 6, i és la
representació de la pau interior, l’amor al pròxim, en un futur podria treure
profit de la filantropia i mostrava clars indicis de que seria convenient
educar-lo encarant-lo cap a la professió de president de comitè. El petit, en
Patrici de 4 anys, manifestava un cinisme congènit i una posició d’espectador
negatiu davant la vida.
Un
cop analitzats els nens comença la construcció de l’habitació, però és procés
llarg i car, no només en el sentit econòmic, sinó també en el sentit de vides
humanes. Mentre la construcció avança a
un ritme no massa accelerat, els nens estrenen les joguines, cosa que fa que el
pare s’enfadi. Això provoca que els nens es vengin del pare atacant als obrers
tot posant-los-hi verí al menjar. El pare, com a càstig els infligeix tortures
com clavar-los-hi estelles als dits dels peus per tal de que confessin el que
han fet, però no aconsegueix res.
Finalment, i després de moltes tortures, intenta negociar-hi. Els nens
li demanen un tècnic, tal i com vagi vestit i el pare accepta, el problema és
que el tècnic no vol. Finalment arriba
el dia de la inauguració de la sala de jocs, un acte molt esperat per
tothom, però els nens no hi volen jugar i els porten a la sala a la força i, a
la que tenen ocasió, se’n van a jugar
amb els nens gitanos que hi ha pel carrer. El milionari demana explicacions al
tècnic que li recomana que el millor en aquests casos és lligar als nens amb
una corda i dirigir els jocs amb una canya llarga, però no solucionen res. El
pare culpa al tècnic d’aquest fet i l’acaba penjant de l’escut d’armes del seu
castell.
El
narrador d’aquest conte és omniscient, narra a través de la tercera persona
tots els fets i totes les emocions dels personatges. En aquest sentit estem
davant d’un narrador típic de conte popular o de conte infantil. I té sentit,
ja que els protagonistes són tres nens i les seves “trapelleries”. Aquest
narrador dóna un aire infantil al conte, aire que no és cert ja que hi ha una
crítica clara i dura cap a la ciència que pretén introduir-se i regular
l’educació.
Els
personatges, com tot just s’apuntava en les línies anteriors, són els tres nens
i el pare que juguen el rol de protagonistes. Els personatges secundaris són,
en primera instància i amb més pes dins del conte, el tècnic contractat per a
vigilar als nens; en segon terme trobem a la resta de tècnics i obrers que
pateixen les “trapelleries” dels infants i, en darrer terme, els nens gitanos
que apareixen anomenats.
En
aquest conte l’absurd, l’humor i la ironia juguen el paper principal. Al llarg
de tot el conte regna l’absurd indiscutiblement. Que per la mida del crani
coneguin la personalitat dels nens és, si més no, estrany. Tot i que és cert
que hi ha infants amb mala conducta, és molt exagerat el fet que enverinin als
treballadors amb arsènic, o que el pare els torturi o que desitgin tenir un
tècnic per a ells per fer-li el que els hi vingui en gana. És tot una
exageració constant que ens porta, inevitablement, a l’absurditat de les
situacions o les accions dels personatges. Resulten elements molt destacables i
molt propis de la literatura de Pere Calders. L’ús que fa tant de l’humor com
de la ironia doten al conte d’un aire crític molt marcat. A diferència de la
majoria de contes de l’autor, en aquest cas no trobem elements fantàstics ni
móns diferents que entrin en xoc. En aquesta història el que entra en xoc són
dues realitats: la del milionari i la dels seus fills que prefereixen jugar al
carrer amb uns altres nens gitanos abans que jugar amb les luxoses joguines que
el seu pare ha comprat.
Com
en tots els seus contes, la llengua que usa Calders és simple, fins i tot
col·loquial i col·labora també alhora de crear l’ambient infantil que
comentàvem. La composició de les frases, com ja ens té acostumats, és força
complexa, però alhora, ben entenedora.
En
aquest text trobem una moralina ben clara: la ciència no pot pretendre fer
passar per les seves normes i característiques a l’educació i ningú pot imposar
res a ningú. Els nens d’aquest conte demostren ser molt més feliços jugant amb
un grup de nens gitanos, no aprovat pel seu pare, que jugar ells sols en una
habitació construïda única i exclusivament per a ells.
No hay comentarios:
Publicar un comentario