Teatre Caramar

Resum del conte.

El conte és una mica lineal i, fins i tot, avorrit i que no té les característiques pròpies de la majoria dels contes de Pere Calders.

Tracta sobre un noi que anant pel poble, es troba amb un antic amic, l’Elias Caramar, amo del teatre Caramar, i comencen a parlar sobre com els va i li promet que l’ anirà a veure un dia. Més tard, quan el noi està ballant amb la seva noia, aquesta li dóna una clatellada i li diu que s’ha propassat, que el deixa i se’n va. El protagonista, que en un primer moment es queda palplantat i bocabadat perquè no sap què passa, molt trist i trastornat, comença a vagar pel poble fins que arriba a la platja on troba una tortuga- com una mena d’emblema del teatre- que porta un cartell per fer publicitat del teatre com els avions que passen per les platges, i per la qual es sent com atret. La comença a seguir fins que es troba de cara amb el porter del teatre i aquest li pregunta que què fa, i per què està seguint la tortuga, llavors el protagonista, li pregunta si treballa al teatre, i aquest el convida a passar.

Un cop allà dins,i amb el teatre mig buit, comença a veure un munt d’espectacles, on es veu com comença a barrejar-se la realitat-ficció. Són espectacles hipnotitzants, que fan que al protagonista se li confongui el que percep pels sentits amb la seva imaginació ja que en un moment veu una noia que treballa al teatre la qual només queda representada amb uns ulls verds intensos i penetrant, i per la que sent una gran atracció instantània i fins i tot es podria dir que s’enamora d’ ella. De sobte comencen a sonar unes castanyoles, que al principi no se sap d’ on surten, ja que s’escolten per tots els costats, fins que apareix una ballarina amb elles. Aquí és quan el protagonista, també en part gràcies a la conglomeració que sorgeix al teatre amb el pas del temps, comença a sentir-se marejat i amb una sensació d’ésser hipnotitzat. De sobte, el desperta el seu amic i el protagonista li explica que ha somiat que la seva promesa estava amb un altre home, deixant el final molt obert i d’interpretació lliure, ja que acaba en un punt on el protagonista es desperta d’un somni que no sabem si comporta tota la història o només el seu somni.

Elements del conte.

Narrador

Es tracta d’un narrador en primera persona, fent que el realisme del conte no sigui un realisme pròpiament dit, sinó un realisme sotmès a la subjectivitat del personatge, cosa que ens porta a veure el que veu el personatge, a veure la seva realitat i a confondre’ns quan ell es confon.

Personatges.

Es podria dir que només hi ha un sol personatge, el principal, el qual com es propi de Calders, no és descrit d’una manera massa abundant, fins i tot es podria dir que no és gens descrit, però que des d’un primer moment podem veure que és una mica trastornat. I com també és una característica de Calders, el noi està encadenat a una manca de voluntat d’incidir, és a dir, de sobte la seva xicota el deixa, i no sap ben bé com, acaba despertant d’un somni que el lector no sap on comença; això ens porta a un altre element que utilitza l’autor a l’hora de crear els seus personatges, que és el fet de poder parlar d’un ent superior, no un déu, però si algú o alguna cosa que dicta el camí dels personatges sense que puguin fer res, com si fossin titelles.

Estil.

En el seu estil, tot i pertànyer a un recull de contes on predomina aquest estil, aquest conte no forma part explícitament del registre realisme-màgic, ja que no hi ha elements màgics o fantasiosos pròpiament dits, tot i que sí podríem prendre com a tals el fet de que quan les castanyoles comencen a sonar, sembla que sigui soles, sense cap persona que les utilitzi o el fet que el teatre estigués situat vora el mar, quan normalment es situen en el centre cultural de la ciutat o poble, i aquest està cara al mar i tan vora mar que fins i tot les onades arriben a xocar i podrien inundar el teatre.

Però més aviat el podríem incloure en aquest joc que utilitza tant Pere Calders, de jugar entre la realitat i la ficció ja que quan està veient l’espectacle de la ballarina se sent com hipnotitzat i de sobte es desperta, i tot i que es desperta al teatre, no se sap del tot si tot el que ha vist, incloent-hi la dona que l’encisa, és realitat o no- també es pot dir que el fet de que quan desperta el teatre és buit, és símbol de que o estan tancant, o podria ser que estiguessin obrint i que el personatge hagués anat a visitar al seu amic, però tot el que ha vist, era un somni. Per això diem que es tracta d’un final obert, i que sí segueix l’estil de Calders en el que respecta a l’estil fantasiós i absurd i a la seva predilecció per allò estrany

Cal remarcar que en aquest conte, passa el que hem dit a classe de que com en molts contes seus, no conté cap element fantàstic però juga amb ensenyar-nos una cosa- tot el que veu el protagonista al teatre-, però dient una altre- que havia estat somiant. I la pretensió de Calders a que dubtem de la realitat material i relativitzem la seguretat del món de les percepcions.

Ironia.

Es podria dir que aquest conte no té grans traces humorístiques, però podríem considerar com a tals el moment de la tortuga i potser una ironia, la banalització que fa de l’amor ja que en un primer moment està ‘fet pols’ perquè l’ha deixat la xicota, i uns instants desprès va “enamorar-se” dels ulls verds, que des del meu punt de vista és una imatge distorsionada de la seva xicota a la que enyora i vol tornar a veure.

Llenguatge.

És una llengua clara, amb un llenguatge molt senzill i planer, com els personatges, i molt fàcil d’entendre, però l’estructura és més complexa fent que la barreja de tots dos elements faci un conte ‘perfecte’ ja que és apte per a qualsevol, però també està molt treballat i s’ha de rellegir per a veure-ho tot clar.