Buscar este blog

Coses de la providència



El protagonista es va aixecar un matí molt content, va decidir vestir-se i anar a donar una volta, aquell dia especialment estrenava bigoti, un cop s’havia afaitat i vestit va marxar de casa i es va passar tot el matí donant voltes pel carrer, se sentia segur de sí mateix: feia temps que no tenia preocupacions, era jove, portava una vida més o menys perfecte per les seves aspiracions, un cop va ser l’hora de dinar va tornar cap a casa, i just quan estava sota de casa va veure que no tenia les claus, com a casa estava la seva serventa Irene no es va preocupar perquè suposava que ella li obriria la porta, però per sorpresa seva en quan va pujar fins al seu pis i va picar a la porta li va obrir la porta un senyor gran amb la seva bata d’estar per casa, el jove protagonista es va quedar tot estranyat, principalment es va pensar que potser s’havia equivocat de pis, però tot seguit va veure que no, aleshores li va dir al senyor gran que  què hi feia a casa seva i ell li va dir que la casa era d’ell, així doncs van seguir  debatin sobre la casa i el jove va entrar a dinar, perquè ell anava a casa seva a dinar. Un cop va entrar a casa seva no li va quedar ningun dubte de que allò era casa seva, aleshores els hi va explicar a la família del senyor gran que també hi era a casa seva com estava distribuïda la casa, finalment  va recordar que el papers de la casa eren al despatx i tots dos van corre cap allà aleshores el jove es va adonar que la casa estava a nom de l’Ernest, es va quedar tot sorprès ja que era impossible es va preguntar per la Irene, no entenia res de tot allò i la família de l’Ernest tampoc entenia res de tot allò que estava passant, l’Ernest va arribar a pensar que el jove era un pretendent de la Clara la seva filla però ells no s’havien vist mai. Tot seguit van seure a taula i es van ficar a dinar , el jove seguia al·lucinant per la situació, quan estaven dinant a taula l’Ernest va recordar que ell quant era jove li va passar una situació similar que va ser el com va conèixer a la seva dona, també li va passar en quant ell era jove i va ser una cosa totalment irreal per a la vida real, va ser un fet com diví, com si el destí els hagués ajuntat, tot seguit en acabar la historia i de dinar l’Ernest va anar amb el jove al seu despatx allà van estar parlant sobre tot el que havia pasat aleshores l’Ernest li va dir al jove que si ell no es volia casar amb la seva filla ho entendria que digues que s’havia equivocat de pis i marxes però el jove va decidir quedar-se i casar-se amb ella tot hi que a vegades es preguntava que n’havia sigut de la Irene.
Aquest conte de Pere Calders no te cap relació amb el llarg de la seva vida, tot el conte es una situació que ell va imaginar i després va plasmar.
El tipus de narrador d’aquest conte es el primera persona, i el que narra la historia es el protagonista, es a dir el jove, aquest tipus de narrador es caracteritza perquè normalment narra un fet que li a passat a ell.
Els personatges que apareixen en el conte son el protagonista que es un noi jove, la Irene que es la seva serventa i es vella, l’Ernest que es un senyor gran, la família de l’Ernest es a dir la seva dona els seus dos fills i la Clara que es més gran, que els seus germans. Sobre els personatges no sabem gaires coses ja que l’escriptor Pere Calders no solia dedicar massa temps a la seva descripció, ens dius coses justes i puntuals com per exemple lo de el bigoti o l’edat aproximada de els personatges, resumidament, no fa una descripció amplia de els personatges, es a dir no sabem gaires coses sobre ells.
L’estil literari de Calders te algunes característiques del noucentisme, però no podem dir que sigui noucentista ja que la seva literatura s’acosta més al realisme-màgic, fa us de l’ ironia , l’humor, la fantasia, i  l’absurd. Especialment a Cròniques de la Veritat oculta apareixen molt aquets elements literaris a demes també apareixen el destí, l’atzar i l’imprevist.
La llengua de Calders es senzilla i comuna, fa ús de el registre estàndard, i fins i tot col·loquial, la sintaxi que utilitza per narrar els fets es una mica complexa tot i que el seu llenguatge es senzill, finalment el seu llenguatge es accessible.
Les característiques pròpies del conte coses de la providència son la fantasia, l’humor , l’ ironia i la confusió realitat ficció.
- Com a fantasia tenim el fet de la historia que li explica l’Ernest al protagonista i que la historia es torni a repetir però d’una altre manera diferent però amb la mateixa finalitat, també fa referencia al destí.
-A Pere Calders li agrada jugar amb la realitat-ficció, en aquest conte es veu reflectit en el fet de que el lector pot arribar a plantejar-se el fet de que si la casa es realment  de la família o es del protagonista i la família l’esta intentant enganyar per quedar-se-la. Aquesta situació al principi fa dubtar al lector sobre la situació, realment no saps si es que el jove s’ha equivocat de pis, o si aquell pis es el seu i l’estan intentant enganyar per quedar-se amb la casa, la confusió en aquest conte de Calders es constant.
- Els fets irònics que torbem en aquest conte son el fet de que estreni bigoti. Que li obri la porta un senyor amb la seva bata. El fet de que lo primer que fagi en veure la Clara sigui tapar-se el bigoti. Que es quedi a dinar a casa “seva” sense que sigui “seva”. Que decideixi quedar-se allà amb ells, es a dir seguir el destí. Que a vegades es pregunti que deu ser de la Irene.



No hay comentarios:

Publicar un comentario