La
clau de ferro és
clarament un conte de misteri. Un home presumeix d’una vitrina de la que mai
ningú n’ha vist l’interior. Aquesta vitrina tan sols es pot obrir amb una clau d’or
que porta el seu amo sempre penjada del coll perquè conté un secret molt
especial, però desconegut per a tothom, inclús pel propi propietari, cosa que
la resta no sap. Ningú s’hi pot apropar, i molt menys, tocar, és una de les
normes que imposa al seu servei. L’expectació que es crea al voltant d’aquesta
vitrina és tal que una dona es casa amb
l’amo d’aquesta només per a descobrir-ne el misteri. Un dia la dona aconsegueix
fer-se una còpia de la clau d’or que obre la vitrina, la fa de ferro, i aconsegueix obrir-la. Fa un gran crit que
alerta al marit del què ha passat: ha vist l’interior de la vitrina. L’home
tanca de cop la vitrina sense veure què amaga. La muller, sense pensar-s’ho
dues vegades marxa de la casa conjugal i torna a casa dels pares cridant que el
seu marit és un monstre. Aquest fet augmenta la fama del misteri de la vitrina
i, amb ella, la del seu propietari. Uns dies més tard, el marit rep una carta
de la seva dona en la que li explica què ha passat. La dona li confessa que
dins la vitrina no hi havia res i que el seu secret seguirà intacte, així com
la fama dels dos, ja que ara el seu estatus social està lligat al marit i, per
descomptat, a la vitrina. El propietari del moble respira tranquil després de
llegir la carta ja que el seu moble no està maleït i no guarda un secret
esgarrifador. Alleugerit, s’abriga i marxa a fer créixer la seva fama entre els
amics anant al club i parlant subtilment de tot allò referent a la vitrina.
Abans de sortir mira la vitrina amb satisfacció, però no se n’adona que de de
la part inferior de les portes cauen gotes de sang que no deixen de gotejar i
que se li queden enganxades a la sola de les sabates mentre s’allunya de la
casa.
El
narrador d’aquest conte s’expressa amb la tercera persona verbal i un estil
indirecte, és un narrador omniscient, sap tot el que passa. El protagonista
absolut del conte és l’armari isabel·lí que un senyor té a casa seva, però és
cert que el propietari del mateix pren, en algun moment, aquest protagonisme. El
protagonista humà, per diferenciar-los d’alguna manera, del conte és conscient
de que necessita crear-se una fama i ho fa a través del misteri; el narrador fa
el mateix. El misteri és l’element clau en aquest conte. Però hi ha més
personatges: la dona, els criats, els amics... La importància d’aquests
personatges secundaris és relativa, excepte en el cas de la dona, que és qui
ens descobreix el que conté la vitrina: res. La resta de personatges dins la
narració tenen la funció de exemplificar la societat i com la fama del
protagonista augmenta i per posar de manifest com aquest misteri pot ser, en
certa manera, una manera de viure.
L’estil
que utilitza Calders en aquesta breu narració, es distancia una mica de les
narracions humorístiques a les que estem acostumats. Com ja hem comentat amb
anterioritat, el misteri és l’element clau d’aquesta història i és el centre de
la mateixa. Manté, com pràcticament sempre en les seves narracions, un element
fantàstic, més aviat màgic, podríem dir en aquest cas, que és entorn al qual
gira tota l’acció. Què conté la vitrina? Passarà res si algú l’obre? És un
moble, per tant, és evident que ha de tenir algun punt de màgic o, més ben dit,
de superstició. Al llarg de tota la narració és fàcil confondre termes ja que
el que mantén constantment és el misteri mitjançant una superstició no
contrastada i fundada en res que es pugui demostrar, en cap fet que hagi
ocorregut. Però, al més pur estil de Poe, el final ens depara una sorpresa: la
vitrina sagna. El conte acaba dient que aquell home no tornaria mai més.
Podríem interpretar que ell mor, que resulta ser víctima de la vitrina, però
sabem que va tenir fills, un d’ells és el que ens explica la història, per
tant, la interpretació de que el mort és ell, no resulta plausible. Per
reflexionar sobre aquest punt, cal
tornar a l’inici del conte en el que s’explica que la vitrina, les claus i el
diari que escriu la exdona del propietari de la vitrina, van ser utilitzats per
l’amo en un procés que li va reportar certa fama i per el que “Algú va pagar un
preu molt car per un crim del qual se l’acusava”[1].
Aquesta frase contribueix al clima misteriós i de suspens que crea Calders al
llarg del conte.
Tot
i ser la ironia i l’humor són dels elements indispensables en la literatura de
Calders, en aquest conte que ens ocupa no hi tenen gaire pes. Es poden
considerar irònics certs moments, com per exemple la satirització que fa de la
societat burgesa en el moment que parla de la dona, una dama benestant que
realment no estima a l’home, sinó que vol casar-se amb ell per la morbositat
del secret que guarda la vitrina misteriosa. Hi ha alguns elements humorístics,
molt pocs i més aviat constitueixen sàtires, però no s’ha de considerar rellevants
en aquest conte tot i que sí que considero necessari mencionar que hi són.
A
nivell de llengua aquest canvi no suposa una excepció en els contes de l’autor
català. Utilitza un llenguatge planer, simple i, fins i tot, col·loquial tot i
la complicació de la seva sintaxi. Aconsegueix, no només gràcies a la temàtica,
sinó també valent-se molt hàbilment de la llengua, al més pur estil de Poe. El
llenguatge simple fa que el lector se senti atret fàcil i ràpidament pel conte
i la temàtica l’acaba d’encisar. La puntuació en aquest cas també és important
ja que ajuda a marcar el ritme de la narració, una narració que té moments
tensos i àlgids (quan la dona crida perquè ha vist el contingut de l’armari),
però que també sap frenar el ritme, com al final qual diu que l’armari sagna.
El
joc entre dos mons, un de real i un d’imaginari o fantàstic, no es veu gaire
manifestat en aquesta narració. Sí que és cert, però, que trobem igualment dos
mons: el del burgés misteriós, i el de la resta del món que viu intrigat pel
seu misteri. Veiem com la dualitat, en aquest sentit, sol aparèixer en la
literatura de Calders. Hi ha un xoc entre dues realitats: la de l’amo i la de
la resta. També és veritat que un és culpa de l’altre. El senyor que té la
vitrina realment no necessita res, té fortuna i no precisa res material, el
problema és que no acostuma a passar res d’extraordinari. Aquí surt l’element
de la monotonia, de la normalitat que a Calders li agrada tant trencar.
Malgrat
no tenir clarament manifestats alguns dels elements que caracteritzen a Calders
i que s’ha anat comentant al llarg del text, no hi ha dubte que és un escrit
seu. El domini de la llengua, el xoc entre realitats (la que viu el propietari
de la vitrina en la que creu que té alguna mena de maledicció i la realitat
vertadera en la que la vitrina no amaga res) que confonen constantment al
lector, els personatges que no se n’adonen del que passa veritablement, però
accepten els canvis que el destí els hi prepara... són elements inconfusibles de la literatura de Calders.
En aquest conte més que una moralitat, que
acostuma a haver-hi amagada en els escrits de Calders, hi ha una crítica a
aquella classe social o gent benestant que, tot i tenir-ho tot, volen més, però
no coses materials, sinó que volen més reconeixement públic, busquen el la fama entre els seus iguals, i fan el que
sigui per aconseguir-ho, com inventar-se un rumor que l’acaba fent viure
intranquil perquè se l’ha cregut i no ha sigut capaç de comprovar la seva
veracitat. El final del conte queda molt obert, però obert a tenir en compte una realitat estranya que
ha estat amagada fins a l’últim moment de la narració, una realitat en la que
la vitrina amaga quelcom que sagna.
No hay comentarios:
Publicar un comentario