En una conversa entre dos amics, un li comenta a
l’altre la seva convicció de que hi ha una connexió lògica entre els fets o
actes que cadascú realitza en cada moment i els que farà i patirà en un futur.
L’altre amic no hi està d’acord i decideix acabar la conversa i acomiadar al
seu amic. Un parell d’anys més tard, aquest últim s’assabenta que el seu amic
està a l’hospital a causa d’haver sofert un accident causat per un atemptat de
bomba. Quan el va a veure, l’amic hospitalitzat decideix explicar-li la
història tot comentant-li que ell creu que cada vegada que hi ha un atemptat de
bomba, un nombre indefinit de persones queden marcades per al proper atemptat
com si fossin ofertes al sacrifici. Aquestes persones no ho saben i, per tant,
continuen amb les seves vides i les seves rutines com si no passés res
d’excepcional . Quan el protagonista, l’amic hospitalitzat, se n’adona de que
ell té aquesta “marca”, que ell serà afectat pel proper atemptat, decideix
canviar totalment la seva rutina, alterant cada passa que feia, cada acte i
cada paraula de la seva rutina. Després
d’estar gran part del dia fent això, se’n va adonar que no podia fer res contra
el destí marcat, el que la natura li havia imposat i, per tant, decideix tornar
a la rutina després d’haver intentat capgirar absolutament la seva vida diària.
Va adonar-se’n que no tenia sentit intentar canviar quelcom ja establert i
decidit des de feia temps i que això suposava que no hi hagués cap possibilitat
de canvi al respecte. I, precisament en aquest moment, quan torna a la
normalitat, pateix l’atemptat que acabaria per matar-lo.
En
aquest relat hi intervenen, principalment, els dos amics, apareixeran també el
metge i la mare d’un d’ells, però la seva importància dins la història no és
massa notòria. els dos amics suposen una confrontació de creences entre ells:
un és un noi corrent, ordinari i comú,
que no creu que cap fenomen miraculós pugui salvar al món i que per això
interpreta la mort de l’amic en clau psicològica degut a la seva incapacitat de
saber com encarar la vida “L’han matat les il·lusions”[1]l’altre,
és un fatalista i creu en les excepcionalitats.
Aquest últim creu que el destí ja està fixat i, segons ell, té motius
per creure que la seva mort vindrà provocada properament i com a conseqüència
d’una bomba té la seva explicació en algun fet del seu passat. El fatalisme
d’aquest personatge és assimilat d’una manera tan evident que aconsegueix
perdre tota la seva càrrega dramàtica dissolta, alhora, per la naturalitat amb
la que en parla“Sóc fatalista, ja ho
saps; demà passat farà dos anys que t’ho vaig dir”[2]. A més, la manera d’interpretar el
funcionament del destí per part d’aquest personatge-narrador està relacionada
més aviat amb quelcom material i físic, no tant amb una mena de força abstracte;
personalitza, en certa manera al destí. D’aquesta manera entenem la seva
rebel·lió en contra del destí, com si fos quelcom que el perseguís i del que
fos capaç d’escapar-se’n per viure una vida que fos realment seva dominada per
ell mateix. En aquest conte passa una mica com en el de La clau de ferro, la superstició hi apareix com si fos una espècie
de quelcom tangible. Cap dels dos personatges canvien la seva visió de les
coses, podem dir que són dos personatges plans que no comporten cap evolució. Sense
allunyar-nos massa dels personatges, hem de parlar de la mort de l’amic. La
visió del metge sobre aquest fet, quan diu “Les
il·lusions no maten a ningú”[3],
dóna una perspectiva científica al fet donant a entendre que per a ell les
relacions que s’estableixen entre causa i efecte s’han de poder comprovar
empíricament. En aquest moment el narrador se situa entre el món fantàstic o,
en aquest cas, de les il·lusions i el món real del món amb la intenció de fer
compatibles aquests dos móns.
El
lloc on es desenvolupa l’acció és clar i es diu: Barcelona. Podem concretar
més, encara, la Barcelona de 1938, la Barcelona dels bombardejos. Aquest moment
històric el podem relacionar clarament amb el període de guerra que va viure
Pere Calders, recordem que ell era barceloní malgrat les habituals escapades a
Can Mauri, i aquests atacs sistemàtics durant tres dies li van afectar, així
com a la resta de barcelonins, trencant també la seva rutina, com fa el
protagonista del conte. Els fets es localitzen en emplaçaments tancats: primer
a casa de l’amic i després a l’hospital, però la narració, que és allò realment
important en la narració, té lloc per tota Barcelona, el protagonista canvia la
seva ruta i va dient quins camins agafa i de quina manera disten del seu camí
habitual. És destacable el fet que no hi ha cap espai fantàstic, com pot passar
en alguns altres contes de Calders: l’espai és conegut per gran part dels lectors
o, si més no, el públic és capaç de situar i de tenir la ciutat de referència
mentre llegeix el conte. Hi ha en joc dues veus narratives: un narrador
omniscient que explica la conversa entre els dos amics i el que passa a l’hospital i el narrador en
primera persona quan l’amic ferit explica el succés del bombardeig.
La
temàtica del conte és bàsicament el destí. És el tema al que al llarg del conte
s’hi fa referència. És un dels temes estrella de la literatura de Calders,
juntament amb l’atzar i el desig. La moralitat que ens vol transmetre en aquest
conte és molt simple i ens la fa arribar clarament: el destí és el que és i no
es pot canviar encara que t’hi esforcis. El pressentiment consumat també
funciona com a pretext argumental per a
mostrar diferents maneres d’entendre la relació de les persones amb el seu
propi destí, relació que podríem relacionar amb diferents filosofies de vida.
No hay comentarios:
Publicar un comentario